Les obres de Jaume Sans compreses entre els anys quaranta i principi dels anys seixanta –una cinquantena d’identificades fins al moment– són un volum suficient per assegurar que després de la Guerra Civil no va abandonar la pintura, malgrat no ens consti que es tanqués a l’estudi a treballar de forma sistemàtica.
Durant la dècada dels anys cinquanta, dos episodis concrets el van esperonar a dedicar-s’hi amb una mica més d’intensitat: la presència de l’artista Erwin Bechtold i una exposició individual a la Galeria Gaspar l’any 1957. Bechtold va estar allotjat durant aproximadament dos anys en una residència que la família Sans tenia a Cabrera de Mar, fet que va suposar un important estímul intel·lectual i creatiu per a ambdós artistes. Malgrat que la producció posterior i més coneguda del pintor d’origen alemany és de gran austeritat i essencialisme, quan va coincidir amb Jaume Sans les seves obres mostren una gran proximitat i reciprocitat. Pel que fa a l’exposició a la Galeria Gaspar –de les més actives i rellevants de l’època, especialment si mirem la transcendència històrica del que programava–, va ser el seu amic Joan Prats qui li va insistir a fer-la. Per bé que no en tenim una constància exacta del que hi va presentar, una ressenya del moment apareguda a La Vanguardia signada per Juan Cortés en dóna una significativa pinzellada: «Son sus temas, en este caso los insectos más corrientes y frecuentes, reducidos a un vago esquematismo que conserva la idea de su forma general, pero en él lo que logra mayor valor es el optimista destello de sus coloraciones, como también es el color –fresco, lozano, valiente– el atributo de mayor atracción en su producción general».
Així com els estímuls externs funcionaven com a incentiu, també és cert que el fet de no signar ni datar la majoria d’obres ens pot fer creure que no pensava en cap recorregut més enllà del seu propi gaudi i el de l’entorn més íntim. Sense tenir referències cronològiques clares, ni cap documentació personal que n’expliciti els orígens o motivacions, es fa difícil establir una genealogia i unes filiacions clares de la seva obra i el context artístic de l’època. Del que no hi ha dubte és que participava de la resistent escena cultural i estava al cas de les novetats: assistia a les tertúlies del cafè Bagatel·la i a les activitats del Club 49, on, a més d’antics membres d’ADLAN, també va conèixer i tractar les noves generacions d’artistes, entre els quals els de l’emergent grup Dau al Set.
Sigui com sigui, dins la varietat formal i qualitativa dels seus treballs d’aquests anys, s’evidencia que va continuar investigant i que els resultats es troben a mig camí entre l’acostament a un model propi i l’assimilació –voluntària o involuntària– de determinades influències. Vist en perspectiva, a mesura que va deixar de banda el surrealisme eliminant paulatinament la figuració, va apropar-se a una abstracció constructivista i, posteriorment, cap a una obra de caràcter més matèric i informalista però sense els excessos de dramatisme i gestualitat formal més assentats en algun dels seus representants. En termes genèrics, podem trobar proximitat entre artistes i obres representatives dels anys cinquanta del segle passat –com Planimetria 58, de Joan Vilacasas; Matèria gris, de Daniel Argimon; L’autre coté de la terre, de Joan Josep Tharrats, i Pintura 1962, d’Hernández Pijuan– amb d’altres peces de Jaume Sans, però sovint semblen més la coincidència d’un estil que es respirava en l’ambient que no pas reciprocitats buscades. Però això és només agafat en conjunt, perquè de manera més individualitzada hi ha d’altres obres –segurament de les més reeixides– que tenen un plantejament similar a l’abstracció colorista d’un rara avis com Planasdurà o, anant més lluny, del francès Jean Hélion. Si bé va realitzar unes poques obres molt fosques i matèriques, és precisament en l’ús del color que la producció de Jaume Sans es distingeix del conjunt.
La poca constància i la gairebé inexistent voluntat de fer-se un lloc en el panorama artístic també són motius que ajuden a entendre aquesta manca clara d’una línia ben compacta i d’un corpus definit. L’amplitud de registres i la constant experimentació impedeixen, en tot cas, adscriure’l a cap escola determinada. Podríem dir que bevia de l’esperit de l’època però que escollia lliurement què feia i com ho feia, sense una voluntat programàtica clara. Això no treu que individualment, en conjunt o en el context de la seva època, siguin obres que mereixen ser posades en valor.
Jaume Sans (1914-1987). La seducció de les avantguardes. 