La producció artística de Jaume Sans se situa, aproximadament entre 1930 i 1963, any de l’última obra datada de què hi ha constància. És un període dinàmic i convuls marcat de manera molt determinant per la Guerra Civil. La fugida a l’estranger, l’estroncament definiu de l’activitat i el denominat «exili interior» són algunes de les casuístiques amb què es van trobar alguns artistes de la seva generació. En el cas de Jaume Sans hi van concórrer algunes particularitats. Per circumstàncies personals, no va haver de patir repressió però, per contra, l’activisme artístic juvenil previ a la Guerra (hem de fer notar que quan va participar en les primeres exposicions surrealistes tot just tenia 21anys) es va transformar en una certa desatenció a la pròpia trajectòria artística. Ben probablement, la migradesa del panorama cultural hi va ajudar. Això també suposa que l’escassa producció de Jaume Sans anterior a la Guerra Civil que coneixem i que es conserva sigui fàcil d’adscriure a unes coordenades concretes –tal com ja s’ha fet en diverses exposicions i publicacions– i, en canvi, sigui molt més desconeguda la que va fer posteriorment.
El col·lectiu ADLAN (1932-1936) va ser un revulsiu fonamental en les activitats artístiques prèvies a la Guerra Civil i, molt especialment, va reivindicar el surrealisme gràcies a exposicions i activitats on es presentava l’obra de Salvador Dalí, Hans Arp, Alexander Calder, Joan Miró, etc. Aquests autors són fonamentals a l’hora d’entendre les formes orgàniques, els automatismes, els somnis i l’ús de materials no convencionals en l’art per part dels que van participar en les ressenyades exposicions «Tres artistes que presenta ADLAN» (1935) i «Grup logicofobista» (1936). Malgrat les diferències que hi ha entre elles, es poden resseguir aquestes influències en les obres Dibuix preparatori del Benefactor trompeta i Forma, de Jaume Sans; Tubèrcul incúbic tot esperant l’hora seca i L’espectre de les tres gràcies dins l’aura subtil, d’Antoni Garcia Lamolla, i Equilibrista, de Ramon Marinel·lo. En totes hi ressonen les escultures biomòrfiques de Hans Arp o les formes toves de Salvador Dalí.
Una altra característica pròpia del surrealisme va ser el que entenem com a «poètica dels objectes» –la utilització d’objectes quotidians per revelar associacions de conceptes i d’imatges mentals–, com es pot observar en la icònica Nit de lluna, de Leandre Cristòfol (un ou de sargir i un fus de filar que funcionen com a al·legoria dels seus pares), o Verge romànica, de Jaume Sans (peça que posteriorment Antoni Clavé va replicar en el seu conegut Home amb monocle).
A més de dibuix, pintura i escultura, Sans també va emprar el collage, tot i que només se’n conserva una obra al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a més d’unes revistes antigues que testimonien haver servit de recurs per a aquesta tècnica. Se sap, però, que durant l’estada d’Alfonso Buñuel a Barcelona –autor especialment influent pels collages que realitzava a partir de gravats i il·lustracions de revistes antigues–ambdós van estar treballant conjuntament.
La trajectòria posterior del grup d’artistes que van coincidir en aquest període d’avantguardes va ser dispar. Antoni García Lamolla es va exiliar a França. Ramon Marinel·lo va centrar la seva activitat en el disseny. Eudald Serra va alternar una estada al Japó, les expedicions de recerca etnogràfica, les creacions en ceràmica i escultures no figuratives de caràcter orgànic. Manuel Viola es va exiliar a París, i la seva pintura va anar evolucionant fins a ser considerat un membre del Grup El Paso. Ángel Ferrant es va consolidar com un dels escultors del ferro més innovadors, i obres com Escultura cambiante exemplifiquen una de les seves constants: les múltiples combinacions espacials de peces que es mouen al voltant d’un eix. En les poques escultures que se n’han conservat, Jaume Sans també es va aproximar a l’esquematització, la desmaterialització i a una certa idea gairebé de «tòtem» escultòric afí al seu mestre i amic Ferrant.
Jaume Sans (1914-1987). La seducció de les avantguardes. 