Fins al moment, hem traçat l’itinerari de la trajectòria artística de Jaume Sans, amb el conegut i ressenyat període surrealista i un altre episodi d’activitat, als anys cinquanta del segle passat, molt més desconegut i explorat. La majoria de ressenyes biogràfiques expliquen que després de la Guerra Civil va abandonar la pintura i l’escultura per dedicar-se al disseny. És una partitura musical que ha anat sonant però que estava mal interpretada. Com hem vist, ni va abandonar del tot la pràctica artística ni com veurem, tampoc, es va dedicar al disseny. Almenys no de manera habitual i professionalitzada.
Es dóna la circumstància que els seus fills més joves no tenen el record de veure’l pintar, però sí d’omplir papers amb dissenys diversos, reciclar objectes per transformar-los: manipular i provar coses, en definitiva. Era hàbil, però no a la manera d’un fi ebenista, sinó la d’un inventor amb llambregades creatives que podien donar peu a un racional moble modular de línies fines o a troballes simpàtiques, com un bidó convertit en xemeneia de la llar, o una branca sense polir en una làmpada. Se sentia realment còmode planificant cases, dibuixant mobiliari, reciclant materials… ideant espais i objectes per a la vida quotidiana que, quan no podia executar directament, professionals qualificats s’encarregaven d’homologar i d’acabar de perfilar tècnicament.
Això passava, per exemple, amb el bloc de pisos de la plaça Molina (que figura com a «Edifici Sans» en el Catàleg Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona), encomanat pel pare de Jaume Sans a l’arquitecte del GATPAC Jaume Mestres Fossas, ben probablement a instàncies del fill mateix. El bloc esdevindria durant molt de temps el domicili de Jaume Sans, de la seva germana i d’altres familiars, a més del de l’artista Eudald Serra, de Josep Calsamiglia,1 filòsof i fundador de l’editorial Ariel, etc. En aquest edifici va dibuixar millores en el mateix moment que s’estava construint, i va dur a terme reformes posteriors en diversos habitatges.
Més endavant va rehabilitar un antic corral de pastors com a segona residència a Montgó, una casa nova a Cabrera de Mar i el que acabaria sent el seu habitatge definitiu al mateix municipi. Altres idees les culminava Pepe Pratmarsó, el seu bon amic i arquitecte del Grup R, com l’ambiciós projecte de fer edificacions de qualitat en una gran finca que havia comprat a cala Montgó (l’Escala).
Tenia estima per l’arquitectura. Algunes pintures seves beuen d’aquest afany constructivista i de la interpretació i disposició de l’espai. Molts amics seus eren d’aquest gremi, des dels que figuraven al grup ADLAN i al GATPAC fins als que formaven la «Penya dels dimarts», un grup d’intel·lectuals i professionals liberals en el qual hi havia els arquitectes Antoni Bonet, Jordi Dou, Antoni de Moragas, Pepe Pratmarsó, Paco de Riba, Pim Viladevall… I també s’esplaiava en el disseny d’interiors (els bars La Cavorca i El Molí de l’Arbre Sec, per exemple), de mobles, de logotips, utensilis… Gràcies a la intervenció de fills seus –en aquest cas sí, dissenyadors professionals– en el catàleg de dissenyadors clàssics de la prestigiosa firma Santa & Cole hi figura un llum de peu a nom seu. Anteriorment, també hi havia hagut una calaixera i una tauleta.
Mostrava talent i olfacte per detectar formes atractives, funcionals i modernes. Li interessaven tant els nous ginys i materials que començaven a generalitzar-se com els objectes tradicionals que mantenien la simplicitat i l’essència: «Me interesan los hombres creadores, los diseñadores de aviones supersónicos, de los proyectiles dirigidos, los diseñadores de casas maravillosas, de carrocerías de automóviles supersport, los creadores de esas inconcebibles estructuras de cemento armado, de vasijas y formas de utensilios populares…».2 i 3 Però ni el disseny, ni l’arquitectura ni l’interiorisme van ser ocupacions amb les quals busqués guanyar-se la vida, i acabava regalant les idees als seus amics o familiars. Tal com succeïa amb la pintura i l’escultura, no pretenia forjar-se una carrera, ni tenia pretensions d’autoria. I aprofundint en aquesta reflexió: és molt probable que tampoc se sentís còmode si li apliquéssim l’etiqueta de «creador multidisciplinari», ja fos perquè no tenia l’ambició de sentir-se creador, o perquè defugia coquetament el judici crític professional i preferia deixar-ho en un àmbit privat o perquè, en definitiva, no ho necessitava. Qui sap… El cas és que el seu talent creatiu desbordava els àmbits acadèmics en què s’havia format i corroborava el seu bon gust i exigència estètica en molts camps.
1 La seva filla Helena descriu d’aquesta manera el matrimoni Sans: «Jaume Sans y Lolita Sallarès vivían en el séptimo. Jaume había sido el promotor de la construcción del edificio que se terminó en 1935. Perteneciente a una familia que se había enriquecido con negocios en Cuba, probablemente estaría relacionado con la arquitectura más puntera de la Barcelona de antes de la guerra civil. Cordiales y arrolladores: él, grueso y bon vivant; ella, alta y elegantísima, eran aficionados a la pintura, la arquitectura, el diseño y la decoración. Solían reunir a amigos y conocidos a tomar el café en su casa. Mis padres se sumaban a veces. Algunos de ellos vivían en el barrio y eran también gente ligada al mundo artístico: los Puigdengoles, Eudald Serra y su mujer, de origen japonés, Marinel·lo, los Planas, los Uriach…». CALSAMIGLIA, Helena, Geografías e historias. 1945-1975, Barcelona: Editorial Planeta, 2010, p. 144.
2 Vegeu la transcripció completa de l’entrevista a l’apartat de documentació addicional d’aquest mateix catàleg.
3 Havia col·leccionat una valuosa sèrie de ceràmica popular (càntirs, gerros, bols, bacines…), de la qual encara es conserva una part en el domicili familiar.
Jaume Sans (1914-1987). La seducció de les avantguardes. 