Recobrar la força

Una obra d’art que gairebé ningú va veure en el seu temps té dret a reclamar la nostra atenció en el present? Una persona que va abandonar voluntàriament el sistema artístic, un Bartleby de les arts visuals, mereix una consideració avui? Sí i sí. La historiografia de l’art ho ha fet mil i una vegades. Rescatar artistes i obres de l’oblit, de l’anonimat, del dissentiment temporal…

Aquestes obres méconnues de Jaume Sans permeten una constatació primària: tenen prou consistència, s’aguanten des de criteris estrictament formals, o compositius o, per dir-ho amb més substància, estètics. Podríem fer una aproximació contextual, i especular sobre les possibles influències que va rebre en la immediata postguerra. Tot i la foscor cultural del franquisme, malgrat la clausura en què el règim va situar els ambients artístics, els més diguem-ne espavilats tenien accés a informacions de l’exterior. Per tant, podríem conjecturar que les pintures de Sans dels anys de la dictadura tenen ressons de Miró, de l’incipient informalisme, de la pintura francesa del nou realisme.

Però, per què situar-nos en aquestes lògiques positivistes? Per què hem de pensar en uns únics influxos, els quals seran fàcils de detectar? Els estudis artístics són plens de perversions d’aquest tipus, com si les obres d’art, la visualitat en general, no pogués ser observada sense, abans, haver mirat una cartel·la. Com si per fruir d’una de les obres de Sans poc o gens documentades haguéssim de saber necessàriament que tal dia de tal any –i si saps els minuts, encara millor– aquell home estava mirant una revista i va tenir una epifania, un cop de geni en veure la pintura d’un artista internacional, poso per exemple.

En el món de l’art hem de començar a atorgar-nos més llibertat. Les obres de Sans, com les de tants i tants artistes, parlen per si mateixes, sense necessitat de conèixer la seva voluntat. Som nosaltres els qui hem de dotar de sentit aquelles formes que se’ns presenten davant de la nostra mirada. És la nostra mirada, la de cadascun de nosaltres, la que té l’obligació d’interrogar la peça i obtenir-ne respostes.

Jo em permeto fer l’exercici. Interrogo aquesta peça. La trobo inquietant en si mateixa, independentment de si aquestes formes abruptes provenen d’una influència, d’un plagi, d’un somni de l’autor o d’una resposta gestual a un problema que ell s’havia plantejat, conscientment o intuïtivament. Aquests traços negres que travessen obliquament la superfície, al costat d’altres pintures d’aquests temps, on el color negre té un protagonisme molt rellevant, ens indiquen una línia de treball.

Aquí el negre no té la fluïdesa d’altres composicions seves. En aquesta peça, els traços estan superposats, com si es trenquessin entre si, i la ratlla negra està intervinguda o perfilada en vermell. Negre i vermell, dos colors que presideixen, amb graus i tons diferents, bona part de la pintura posterior a la Segona Guerra Mundial.

M’atreviria a afirmar que el ritme romput dels segments negres i vermells és el que ofereix una força especial al quadre, una força que podem recuperar sense saber-ne els orígens, els suposats influxos. Però hi ha un últim aspecte que ens indica l’ofici de l’artista: el fons. Jaume Sans sabia molt bé que la contundència de les formes augmenta amb el contrast. Fixem-nos-hi: ell gairebé sempre prepara un fons, en aquest cas de tons càlids, per sobtar-los amb els traços d’un primer terme. És l’ús de les formes, de les estratègies, per aconseguir la màxima expressivitat.

Joan Maria Minguet Batllori

Joan Maria Minguet Batllori: “Recobrar la força”