Tot i que després de la Guerra Civil la producció artística de Jaume Sans es va alentir, se’n conserva un volum important, que és pràcticament inèdit. Són obres que se situen entre l’abstracció constructivista i l’informalisme, i que ens revelen un autor en constant investigació formal i atent a les pràctiques artístiques més avançades. És un material que mereix una revisió atenta perquè hi ha moltes peces perfectament equiparables a les de creadors coetanis que tenen protagonisme en museus i manuals d’art.
Hi ha diversos motius pels quals aquest material no és conegut. En part, es deu a la poca atenció i promoció que en va voler fer i, segons com, a un cert desencant respecte a la prou complicada escena artística de postguerra. En un dels escassíssims documents que es conserven escrits pel mateix Jaume Sans, l’artista diu: «Llavors havia fet dues exposicions surrealistes a Barcelona. Jo tenia vint anys i era una “esperança” molt ben considerada i protegida pel grup ADLAN i GATPAC, tots ells amics meus». Sí que era conscient d’haver participat en esdeveniments singulars, que amb el temps s’han revelat com a episodis clau de les avantguardes catalanes, però —i amb això coincideixen molts testimonis— no tenia cap mena d’ambició per continuar forjant una trajectòria artística rellevant. Després de l’exposició individual que es va dur a terme a la Sala Gaspar l’any 1957 —l’únic lloc on s’ha vist alguna d’aquestes peces—, va traslladar el seu talent creatiu cap a d’altres àmbits.
Jaume Sans (1914-1987). La seducció de les avantguardes. 