Es fa difícil d’imaginar que una galeria ubicada en els baixos d’una llibreria, que obre les exposicions durant tres dies, o una setmana llarga a tot estirar, i amb unes condicions d’exhibició que avui en dia ens semblarien precàries, hagi assolit tanta transcendència en la presentació en societat de les avantguardes, molt especialment del surrealisme. La Llibreria Catalònia, que abans havia estat a la plaça Catalunya, va obrir nova seu a la Ronda de Sant Pere i un espai expositiu l’any 1933, amb una mostra dedicada a Salvador Dalí organitzada per ADLAN. La llibreria i la galeria homònima es van convertir en un actiu pol cultural gràcies a les activitats, presentacions i exposicions, i pel fet de ser la seu d’importants iniciatives editorials, com la revista D’Ací i d’Allà. També s’hi van celebrar dues exposicions fundacionals i històricament molt rellevants: «Tres escultors que presenta ADLAN» (del 27 al 31 de març de 1935) i «Grup logicofobista» (del 4 al 16 de maig de 1936).
«Tres escultors que presenta ADLAN» aplegava l’obra dels joves artistes Ramon Marinel·lo, Jaume Sans i Eudald Serra –en aquells moments tenien entre dinou i vint-i-tres anys– que havien coincidit a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i compartien els avançats mètodes d’ensenyament d’Ángel Ferrant. Segons diu el mateix Eudald Serra: «L’exposició va ser cosa de Joan Prats. Tots agraíem sempre la mà d’en Prats, una mà directa o indirecta, no paternal, sempre disposada a fer un favor. Venia després de la que havia fet Dalí poc abans, que Jaume Sans considerava una de les millors del pintor i que havia atret la gent posant el maniquí amb cap de toro a l’entrada (…) Dalí va venir a veure-la i ens va animar dient: “Molt bé, xicots! Endavant!”».1
La pràctica totalitat de les obres presents a l’exposició han desaparegut, i només en queda constància fotogràfica. Eren de dimensions reduïdes, fetes amb materials poc nobles i, sovint, incorporaven objectes quotidians. Aquest és el cas de les cinc obres de Jaume Sans: tres escultures petites –d’entre 10 i 15 cm d’alçada– de fang cuit i guix (només es coneix el títol d’una: Atribut màgic) i dues escultures-assemblatge: Excremencialitat medianímica (de filferro i guix policromat) i Verge romànica (formada per una cullera de fusta, una batedora de ferro i una peça de ceràmica). Segons la ressenya que va publicar-ne Cassanyes, «Jaume Sans, amb el seu sentit del volum, atorga a les seves produccions una absoluta llibertat de configuració».2 Està documentat que Eudald Serra hi era representat amb Escultura (terra cuita de forma fàl·lica policromada amb cordills inserits a la part superior), diversos collages (de cartró, paper de vidre, guix, suro, etc.) i dues escultures-assemblatge més: Pal telegràfic i Composició. Marinel·lo hi tenia un «Projecte per a la configuració d’una plaça llegendària» amb una obra feta de diferents elements geomètrics i orgànics enganxats damunt d’un basament, que configuraven una mena de construcció o pretès monument públic que duia el peculiar títol d’El bonic cadàver d’Elisenda va ser trobat aquest matí al centre de la plaça on jugava.3
Del conjunt de les obres, Lucía García de Carpi en defineix un primer tret compartit: «Aunque con diferencias notables entre ellos, los tres escultores mostraban como característica común la predilección por las formas orgánicas. Eran estructuras de superficie sinuosa que, pese a su carácter abstracto, poseían la gran fuerza expresiva de aludir al principio vital, a la potencia genésica de los seres vivos».4 Unes formes orgàniques fàcilment detectables en els artistes surrealistes més destacats i que, en aquest cas, s’apropen més que a cap altre a Hans Arp, un autor que havia estat present a Barcelona en l’«Exposició d’Art Nacional i Estranger», celebrada l’any 1929 a les Galeries Dalmau, i pel qual els components d’ADLAN mostraven predilecció evidenciada en l’organització d’una mostra, l’any 1933, a la Joieria Roca.
Un altre tret que agermanava les obres és la influència que va exercir el mestratge d’Ángel Ferrant: de manera genèrica en la llibertat a l’hora d’entendre la pràctica artística i, de forma particular, en el que entenem com a «poètica dels objectes», la utilització d’objectes quotidians per revelar associacions de conceptes i d’imatges mentals. No feien més que seguir i ampliar un procediment que s’estava consolidant entre els artistes surrealistes i que Ferrant havia començat a teoritzar5 i mostrar a la galeria Syra dos anys abans.
Salvador Ortiga es va fer càrrec del cartell de l’exposició, en el qual, fent servir el procediment habitual dels fotògrafs de fira, incorpora la cara dels tres artistes dins d’uns cossos que els identifiquen com un militar, una prostituta i un torero; les forces vives de l’època, segons ells mateixos s’encarregaven d’indicar. Tècnicament, es tracta d’un elaborat collage, emmarcat amb una randa que recorda les safates de pastisseria i amb elements afegits a cada exemplar (una ploma, un cosit, una botonadura…) per personalitzar-los i convertir-los en peces úniques tal com, amb el temps, ha acabat succeint, donat que tot just es coneix l’existència d’entre quatre o cinc cobejats originals. Per a l’ocasió també es va editar un full volander amb un abrandat text –molt agressiu– del crític Magí A. Cassanyes6 i un fullet de presentació per a cada autor que, en el cas de Jaume Sans, tenia una desconcertant cita de l’obra Rusbrock l’admirable, de Jean Ruysbroeck: «Qui entra en sí diu adéusiau a les amors i a les dolors del món. Ell no troba més que l’essència pura sense dimensió ni mesura tot simplement eterna». Tot plegat anava amenitzat amb l’actitud provocativa i dadaista del muntatge (amb un maniquí femení i un cap de toro al damunt) i la dels artistes mateixos: «En Sans en feia propaganda per la voravia, als passants, donant-los octavetes7 on acusava l’escultura tradicional de mostrar fardasses ensenyant el cul i atletes fent l’invertit i invertits fent l’atleta. Dintre la galeria, escandalitzava el públic amb la presidència atorgada a un maniquí amb una cotilla vella i suada i recomanant als assistents que acariciessin l’entrecuix de la seva gran creació blanca (…) Un dels atractius més grans del surrealisme era, evidentment, el seu poder d’escandalitzar el bon burgès».8
Certament, el cartell, els continguts del material editat, les fatxenderes performances, els títols, les temàtiques, la concreció formal de les obres…, tot plegat, converteix aquesta exposició en un compendi complet, en un paroxisme surrealista que la permet definir com la primera d’aquestes característiques a casa nostra. Un fons i una forma que ara ens poden semblar làbils i pàl·lids però que tenien un jovenívol caràcter avantguardista i sacsejador. Tot i que la seva importància ha guanyat pes amb el temps i la perspectiva històrica, en el seu moment va donar peu a algun comentari poc afavoridor en la premsa i la suficient expectació com perquè el comitè directiu d’ADLAN decidís tenir-la oberta un dia més «a causa de la demanda de invitaciones de la exposición».9 Per tant, va estar activa un dia més del que indica el cartell de Salvador Ortiga.
A tall d’anècdota, la mostra ja va començar a tenir algun efecte seminal en el també jove artista Antoni Clavé, que va anar a veure-la acompanyat pel seu amic Salvador Ortiga, i confessava uns anys després: «Gràcies a aquesta visita vaig entendre que es podia fer art amb qualsevol objecte, que tot servia». La posterior cita, reinterpretació o «homenatge» a l’escultura Verge romànica de Jaume Sans que Clavé va fer amb la seva coneguda obra Home amb monocle és un fet ben notori.
1 BORRÀS, Maria Lluïsa, «Joan Prats, biografia col·lectiva», dins Record de Joan Prats, Barcelona: Fundació Joan Miró, 1995, p. 17.
2 CASSANYES, Magí A., «Tres escultores nuevos: Ramón Marinel·lo, Jaime Sans y Eudaldo Serra», dins A. C. Documentos de Actividad Contemporánea, Barcelona: GATPAC, número 20, 1935, p. 38-39.
3 MINGUET, Joan i VIDAL, Jaume, «Cronologia crítica», dins Avantguardes a Catalunya (1906-1939), Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya, 1992, p. 579.
4 GARCÍA DE CARPI, Lucía, La pintura surrealista española (1924-1936), Madrid: Ediciones Istmo, 1986, p. 123.
5 Serveixin com a exemple els textos FERRANT, Ángel, «Els objectes, l’escultura i l’amistat», dins La publicitat, 23 de novembre de 1932, p. 5, i FERRANT, Ángel, «Mis objetos», dins Ángel Ferrant visto por Sebastià Gasch, Tenerife: Ediciones Gaceta de arte, 1934, p. 9-13.
6 Podeu trobar reproduït el full en la darrera part d’aquesta publicació, a l’apartat destinat a la documentació addicional.
7 Es refereix al full volander amb el text de Magí A. Cassanyes que va acompanyar l’exposició.
8 CIRICI, Alexandre, El temps barrat, Barcelona: Editorial Destino, 1973, p. 298.
9 La Vanguardia, 30 de març de 1935, p. 11.
10 COCA, Jordi, Ni àngels ni dimonis, Barcelona: Biblioteca Abadia de Montserrat, 1983, p. 35.
Jaume Sans (1914-1987). La seducció de les avantguardes. 